dimecres, 25 de juliol del 2012

BOSC CREMANT

Som al juliol. Les classes fa un mes que acabaren, i amb elles l'excusa per escriure al blog. Aquests dies, però, han passat moltes coses. Les vacances. Bé!  La "prima de risc", canvis en les proves de batxiller, rebaixa en les beques, pujada de l'iva al material escolar i als productes culturals... Sembla que millor no continue, no?
De totes les notícies d'actualitat, una em resulta particularment dura per les repercussions que té a llarg termini i pel que afecta al vostre futur. El foc.



BOSC CREMAT


Qui faria sentir el gran crit sense veu de la saba?
I com puc, sense flames enceses, parlar-vos del foc?
Parlar-vos dels braços dels arbres, tan vius com els nostres,
ferits per mil llengües d’incendi?, del cos que s’esquinça,
collat a la terra que el plora, negrós i ofegat?

Heu calat foc al bosc i la son no us deserta.
Homes moriren, i infants, i ho mireu amb ulls freds
entre el plany d’agonia dels arbres.
Bellíssima em sembla la serp escamosa que no espatlla l’herba,
si la comparo amb la nàusea del vostres passos furtius.

Però, a tots els qui aneu amb cor net a l’arbreda,
el vent remorós també us parla, i esment us demana
la genteta del bosc: l’esquirol de gran cua
i l’esquívol conill, i el miracle del bru rossinyol,
la llavor que vol néixer i l’olor dels timons, i el florit romaní.

Ja comença l’estiu, i la gran por pels boscos. Penseu-hi,
en les hores suaus de tardor, quan els camps altre cop 
han fruitat:què hi trobaríem si es tornen arena i desert?
Els boscos els guarden
i criden la pluja amorosa amb fullosos dits.
Feliç el qui els salva i ens serva la seva ombra amiga,
i lluita la vil escomesa dels seus assassins.



Paisatge sobre el mur


I adéu, adéu, encara a l'au, als cims;
a la terra acerba, irreversible,
dels ciments i la cuirassa,
desnerida;

a la terra brava que ens tenia,
devastada, a tu i a mi,
que ens tenia,

a la terra pia que hem vist caure;
i a l'ermita, a l'aguilot:
al frau roí d'un temps
que ara hem vist esgavellar-se.


(dins "Perquè res no ha estat maleït", 2002)







1 comentari:

Xelo IProu ha dit...

Maleït juliol, i maleït l'any que portem, ens ho han capirat tot, fins i tot el paisatge que ens envolta, per sort ens queda la poesia i tant la de Maia Àngels Anglada com la de Roger Costa-Pau, són punyents però meravellosos.
Un bocinet de claror entre tanta boira!