Amb l'Isidre Crespo

Ahir vingué Isidre Crespo al nostre institut a fer una xerrada a 2n de Bat.sobre Joan Fuster.
De la llarga  trajectòria professional del mestre,- professor  jubilat  de secundària, escriptor de llibres de text, treballador incansable per la nostra llengua i la nostra cultura...- destaquen  els seus treballs d'investigació sobre  Fuster, recollits en diversos llibres, com ara  RAONS I PARAULES, De Fuster a Pla amb camí de tornada, Aforismes de  J.Fuster(pròleg i propostes didàctiques)..

Vull remarcar, però, l'aspecte personal, didàctic, de l'Isidre,  pel que fa a la transmissió dels coneixements i la generositat amb què ho fa. A propòsit d'ell, Enric Sòria va dir:"(...) Isidre Crespo, qualsevol dia, ens redimirà a Fuster via emocional, rescatant escrits que mostren la seua gran afecció a la música que esdevé argamassa configuradora i aglutinadora en la construcció de les identitats nacionals". I diu bé. Quan Isidre parla de Fuster des de la seua admiració i estima, des del profund coneixent, es converteix ell mateix en objecte d'estimació. Parla, conta, a vegades fins i tot no sabem ben bé qui és qui. Quan diu Fuster i quan diu Isidre Crespo

Començà la conferència-xarrada amb un petit homenatge a Josep Iborra,  la mort del qual li havia estat comunicada minuts abans i va continuar en un diàleg gairebé continuat amb l'alumnat. Va anar i vindre entre anècdotes personals -la passió per la música, els néts, la seua vida a Riola, l'estima per la nostra llengua-, complicitats amb els seus oients i revisions de l'obra -i la vida- de Fuster. Aforismes -"quan dic sí, a què dic no?", filosofia -"La filosofia és agafar la vaca pels collons"- consciència de poble, identitat nacional, ofici d'escriptor "Fuster va nàixer per la lectura i l'escriptura"
.Tot plegat, el temps passà volant. Acabà gairebé com havia començat, llegint uns versos propis dedicats a la mort de Fuster. I, de nou, ens emocionà.
Per acabar, un petit fragment de "13 consells per la vida"

No plores perquè alguna cosa s'acabà, sinó somriu perquè va succeir."
Ai, els pessimistes! Sempre amb el rotllo que "Cualquiera tiempo pasado fue mejor". Un mínim de sentit comú ens fa veure, si no volen jugar a ser cecs, que cada segle les persones, en el seu conjunt, vivim millor. Cada època ens regala noves possibilitats de ser feliços i d'alleugerir les penalitats pròpies de l'aventura humana. Tampoc és tan difícil apanyar-se-les per trobar la medecina en cada moment que el mal pressiona.
Ser estudiant "fou" bonic, però ser mestre ho és més. Ser fill és preciós (per als pares), però ser pare és inigualable: I ser avi... que te'n podria dir jo?