Ens vam retrobar amb l'Estellés, el poeta, el ciutadà, el pare. Per alguns, va ser la primera vegada. Per altres, com per mi, va suposar un recorregut no només per la vida i obra de l'escriptor, quasi també per la meua. Els amants fou el primer poema en llegua catalana que vaig llegir. Escoltar, de nou, els poemes més significatius amb les veus de Pilar Almeria i Joan Peris, acompanyats pel Miquel Gil i la bellíssima dansa al fons fou un plaer. Recordar vells professor -al documental, Jaume Pérez Muntaner o Vicent Salvador-, evocar alguns moments històrics -les lluites dels diaris valencians-, i recuperar paraules i futurs -el país de Fuster- fou emotiu -quasi sempre-, divertit -a estones-,i molt, molt recomanable tant per qui considerem Estellés com a part de les nostres vides com per les noves generacions. Un luxe.
Un apunt, però, amarg, fou la lectura final del manifest dels actors i actrius valencians.És com si algunes de les situacions esmentades a l'obra retornaren. Amb la situació actual del sector, el futur dels professionals valencians, d'algunes companyies gairebé històriques -El Micalet, La Pavana...- de les produccions pròpies -en valencià- està en perill. Molts ànims.
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:
«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.