Com es nota que porte l'aigua al meu molí... A l'entrada anterior teniu el missatge de 2008, ara us passe el de 2009, d'August Boal
MANIFEST
Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en
moments especials. Són espectaculars com a forma d’organització social i produeixen espectacles
com aquest que vostès han vingut a veure.
Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre!
No només les noces i els funerals són espectacles. També els rituals quotidians que, per la seva
familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el
bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre.
Una de les principals funcions del nostre art és fer conscients aquells espectacles de la vida diària
on els actors són els propis espectadors i l’escenari és la platea i, la platea, escenari. Som tots
artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana.
El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre.
Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”.
Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies,
gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món
perquè sabem que un altre món és possible. Però ens pertoca a nosaltres construir-lo amb les nostres mans, entrant a escena, a l’escenari i a la vida.
Assisteixen a l’espectacle que és a punt de començar. Després, a casa, amb els amics, facin obres
vostès mateixos i vegin el que mai poden veure: allò que salta a la vista. El teatre no pot ser només un event, és una forma de vida!
Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma!
Augusto Boal
www.iti-worldwide.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada