diumenge, 13 de desembre del 2009

Estellés

Aquests últims dies de classe treballarem l'Estellés
La proposta dels videolits s'inicia amb la recerca: de coses de la seua vida, del seu temps, del seu -i vostre- poble, dels seus poemes. Ací us deixe un mostra.

"Des de la meua bruta i trista petitesa,

vull donar-te les gràcies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgràcies,
per l'esperança, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allò que hi ha dessota una paraula
pares, carrer, Itàlia, mort, diumenge, llum, Déu...
Ho escric. Et deixe escrit el meu agraïment
en un paper ratllat, ara que és ben de nit,
ara que dormen tots. Ho deixe ací, en silenci.
Si pogués posaria una pedra damunt.
Gràcies per la vida. L'he descoberta ara,
com és, aquesta nit: com si m'hagués posat
la mà en una monyica i hagués trobat, de sobte,
entre totes les venes, el tic-tac del meu pols.


El poema sencer el trobareu a
http://www.cancioneros.com/nc/3929/0/coral-romput-part-iii-vicent-andres-estelles-toti-soler

dimecres, 2 de desembre del 2009

Taller de llengua


Al taller de hui, practiqueu la separació sil.làbica ací. I com que un exercici és poc per al vostre ritme de treball, seguiu amb aquest -però a la llibreta.
Per si de cas, féu un repàs al concepte de síl.laba i de dígrafs.

dimecres, 25 de novembre del 2009

contra la violència de gènere.

Us presente el treball de la bibliotecària de Cocentaina per al 25 de novembre,

dimecres, 18 de novembre del 2009

Josep Carner i el noucentisme

TRES NOIES

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!

Models de videolits: un del Benedetti

Disfruteu-lo.

dimarts, 17 de novembre del 2009

La violència de gènere: Culpa de l'home, de la societat o de la televisió?

Quan es parla de violència de gènere normalmente es parla del tema en els mitjans quan hi ha un homicidi o acte violent que deixa a la dona en estat crític o en coma.
Però el principal problema és que quasi no hi ha campanyes en contra de la violència de gènere. Ja sé que amb aquestes paraules pensareu que hi ha moltes campanyes que ixen en la publicitat pagades per l’estat per promocionar les mesures contra la violència de génere.
Però, quant de temps ens passem davant de la caixa boba veient programes masclistes i sense trellat?
Per exemple, qui no ha vist mai un capítol de “Els Simpsons” o “Pare de Familia” alguna volta en la televisió? Sí, és un dels iconos més representatius de la televisió però quantes voltes us haveu fixat en la personalitat del pare i la mare d'ambdós programes? Si us fixeu bé, voreu com la personalitat de Marge en “Els Simpsons” o de Lois en “Pare de Familia” es tracta d'una personificació d'una dona maltractada pel seu home, que sempre és el protagonista de la història. I si no ho creieu aneu a Youtube i busqueu videos dels dos programes.
I el major problema de tot això es que xiquets de pocs anys veuen eixe programa. I per supost o s’identifiquen amb Bart o Lisa, que eixe és un motiu pel qual els interessa tant encara que els temes siguen
per a adults. Doncs, per a que tanta educació i tants seminaris sobre la violència de gènere si tots els dies la majoria del xiquets reben una influència negativa indirectament durant una hora o més?

En conclusió, si volem eliminar la violència de génere i frenar tans homicidis, tantes denuncies i millorar el bé comú, deuriem pensar en tallar el problema des de l’arrel i millorar la nostra televisió, que com diuen moltes persones majors, “Sols ixen tiros, òsties i gent morrejant-se” o no vore-la directament i emprar eixe temps en alguna cosa mes productiva.

Text de José Manuel Mejias, de 2n de Bat.

dijous, 12 de novembre del 2009

Exam Temes 1 i 3

dimarts, 10 de novembre del 2009

Hivern

Aquests dies ha canviat el temps, sembla l'hivern. Potser per aquest fred tan imprevist,  sembla oportú aquest videolit. Ens avancem una mica en literatura, però... Hivern és un poema  de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003) que segur que us agradarà
La nostra amiga virtual, Oreto, ens l'ha mostrat. Gràcies, Oreto

diumenge, 8 de novembre del 2009

El final d'un conte de fades.

Aquests dies estem treballant cap el 25 de novembre, el dia contra la violencia de gènere. dins les propostes, l'alumnat de segon de Batxiller ha d'elaborar un text, qualsevol, de sensibilització. Us adjunte, ací, el d'Àlvaro. És una mica dur, però estem treballant per oferir-vos més coses des de la positivitat:
       Per al treball sobre la violència de gènere he decidit traduir una cançó de Domingo Edjang Moreno, mes conegut com "El Chojin", nomenada "El final del cuento de hadas". El Chojin no sols fa música rap, sinó que també es dedica a donar xarrades pels col.legis, a fer teatre i a escriure poesies. Aquesta cançó va ser elegida per AmnistíaInternacional pera una campanya en contra de la violencia de gènere i per això he decidit traduir-la, pot ser tinga alguna errada:

El final del compte de fades
Ell: Sé que no li agrade als teus pares, però ells que saben, no eres
tan nenuda i jo no sóc tan gran, t'he demostrat que t’estime durant
aquest temps, accepta el meu anell, casa't amb mi.
Ella: És preciós, clar que l’hi accepte, mi vida.

Ell: Oh, em fas tan feliç, sé que eres meua, estaves destinada a mi,
ho vaig saber des del primer dia, abraça'm, comparteix la meua
alegria.
Així va començar el conte de fades, rams de flors, bombons, passejos,
dolces mirades, el que opine la resta no importa, un home bo manté a
una dona enamorada. Els dies passen com en una rondalla, vestits de
novia, llista de boda, plans, nova casa, ella és la reina, ella és
l'ama, ella li estima, ella li aguanta...
Ella: Potser no hauries de beure tant...
Ell: M’estas dient borratxo?
Ella: No, no, clar?
Ell: Doncs cállate dona eh?, que jo sé el que faig, puja al cotxe i
esborra eixa cara
Ella: Clar...

Ella i ell es casen, el temps passa, una cridada...
Ella: Mamà, estic embarassada.
No hi ha major motiu per a ser feliç
que un xiquet, ell ho celebra
eixint amb els seus amics.
Ella: On has estat? Em tenies molt preocupada.
Ell: No comences...
Ella: Per què no agafes les meues cridades?
Ell: No comences!
Ella: És que sempre em deixes sola a casa i tornes a les tantes, a
més, olores a colònia barata?
Ell: Calla! (i li dóna una bofetada)
El primer colp va ser el pitjor, no tant pel dolor com pel xoc de la
situació, aquesta nit ell dormira en el sofà, ella no dormira res,
somnis trencats, llàgrimes en el coixí...
Ell: Perdona'm pel d’ahir, no se que va passar, es que... no sé, és
l'estrès del treball, el cansament, estava un poc borratxo, perdona'm,
saps que t'estime...
Després d'uns dies ella recorda el tema, com si fora un malson de fa
temps, va pensar en contar-lo a les seues amigues, però no ho
entendrien, a més, són coses de família.
Ella: Ell me estima, aquestes coses passen, i és veritat que de
vegades sóc un poc bocamolles...
Naix el bebé, una xiqueta preciosa, però ell volia un xiquet i tira la
culpa a la seua esposa...
Ell: Ho fas tot mal, i estàs grossa, com pretens que no me’n vaja amb altra?
Ella: Però...
Ell: Però res! Tot el dia a casa acumulant grasses i no eres capaç de
tindre el sopar preparat?
Ella: Però...
Ell: Calla!

Ella: Però...
Ell: Calla! Mira? no m'obligues que ho faça
Ella: Però...
Ell: Calla!... Et vaig avisar!... (i li dona un pallissa a l’hora que

ell crida: Parla! parla! parla! parla!... )
Aquesta vegada no es va saber controlar, ella acaba en l'hospital...
després de tres dies per fi escolta a les seues amigues, i denúncia a
la policia la seua tortura. La vida torna a somriure-li a poc a poc,
ella i la xiqueta refan les seues vides quasi del tot, un nou xic, un
nou treball, un nou futur, en un nou barri. Però el paper d'un jutge
no és suficient per a detindre a ell, i un dia de tornada al portal,
ell l'espera amb un punyal, i li apunyala dotze vegades...
Va ser el final del conte de fades. Un conte real que es conta en cada
ciutat, cada setmana, és la nova plaga, és el final del conte de
fades...

dilluns, 2 de novembre del 2009

Un relat de mar (14-02-2004)
Tot està es silenci,
com nou,
a punt d'estrenar

i, el petit so d'una paraula
ressona en l'espai minúscul de la cambra
mentre el sol del matí il•lumina un petit racó d'intimitat
donant-li essència i caliu

doncs a cau d'orella et dic:

"et desitjo"

Us presente una pàgina de relats i poesia. Feu una ullada, perquè fins i tot podeu animar-vos a publicar les vostres històries. Relats en català

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Premis Tirant@net

Tirantianes ens ha fet arribar aquesta convocatòria, que us passe per si us animeu:

Amb l’objecte d’estimular la creació literària entre els joves, promoure la igualtat en qualsevol de les seues formes i fomentar l’ús de les noves tecnologies en la literatura, l’Associació Tirantianes convoca la 2a edició del premi de microrelats Tirant@net que s’adreça a l’alumnat de Secundaria, Batxillerat i Cicles Formatius i que es regirà per les següents bases:

BASES 2a EDICIÓ PREMI DE MICRORELATS Tirant@net
Es convoquen els premis Tirant@net amb les següents categories:
a. Alumnat de Secundària ( 1 i 2 cicle de la ESO, PQPI).
b. Alumnat de Batxillerat i Cicles Formatius.
Ho podrà participar qualsevol estudiant d’aquestes categories.
Cada autor@ podrà presentar dos microrelats originals i inèdits.
Els textos estaran escrits en Valencià.
S’entendrà per microrelat un text que no supere els 101 caràcters, espais inclosos, El títol no està amb el 101 caràcters.
La temàtica del microrelat estarà referida a la igualtat de sexes . El microrelat cal que estiga titulat.
Les obres s’enviaran per correu electrònic a: tirantianes@gmail.com i en el camp assumpte microrelat.
Junt al text del microrelat, hi figuraran les dades personals de l’autor/a (nom i cognoms, adreça, data de naixement, centre on estudia , curs i telèfon de contacte).
El termini per a lliurar les narracions finalitzarà a les 24:00 h del dia 1 de novembre de 2009.
El jurat triarà un guanyador@ per categoria: 1a categoria; primer cicle de l’ESO, 2a categoria; segon cicle de l’ESO i PQPI i 3a categoria Batxillerat i Cicles Formatius.
S’atorgaran un total de quatre premis per categoria, dotats amb 100 € cadascun així com un diploma acreditatiu.
El jurat estarà format per professorat del claustre de l’IES Tirant lo Blanc i membres de l’ Associació Cultural Tirantianes.
Els premis es lliuraran en un acte públic el dia 25 de novembre de 2009.
El jurat es reservarà el dret de declarar desert els premis de qualsevol de les categories.
L’organització es compromet a donar la màxima difusió als textos guanyadors.
L’import del premi es correspon als drets d’autor dels relats publicats.
La participació al concurs suposa la total acceptació d’aquestes bases.

Encara queden places.

Per si s'esteu pensant allò del Teatre, l'Escola Escalante ens ha enviat aquesta informació.

Premis Sambori.

Ja ha eixit la nova convocatòria dels Premis Sambori. No cal que us diga que la nostra intenció és continuar participant, com és habitual. Per tenir més informació, ací teniu la pàgina original on podeu trobar les bases



... I comencem!

Inaugurem curs nou amb noves propostes. La de hui és un article de Clara Bordes, de 2n. de Bat, un treball d'aula en resposta a un article d'opinió que serví com prova inicial. Espere que us engresque a participar i que poseu els vostres comentaris.

Ha arribat setembre

En l’actualitat finalitzar les vacances per als joves es finalitzar el temps que anomenaríem “llibertat”. Durant aquest temps, parlant clar i ras, no fas res. Amb això vull dir que pràcticament no tens obligacions i moltes vegades les poques que tens són oblidades al rentaplats buit, o a la llavadora plena o inclòs al llit malament fet. Alguns joves aprofiten l’estiu per a viatjar, els més afortunats; altres busquen algun treball mal pagat per estalviar alguns diners.
Hem patit aquesta generació un canvi tan gran respecte a les anteriors que ara sofrim la síndrome postvacances i una gran aversió al estudi? Hem estat educats per no “gaudir”
o aprofitar les nostres responsabilitats? A soles tens que observar al teu voltant i ser-ne jutge. La cançó dels anuncis de El Corte Ingles no contagia la suficient alegria.
Personalment no sé si jo també patisc la síndrome postvacances o si assoles tinc son als matins de setembre però aquestes primeres setmanes de curs costa molt agafar el llapis. Però en realitat no ho faig sense ganes. Per a mi aquest es el “preu” que s’ha de pagar pels quasi tres mesos lliure de responsabilitats i deures. No cregueu que no podem queixar-nos?
Esperem amb ànsia l’estiu 2010. (Clara Bordes)

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Les noves proves Pau

Per començar, podeu baixar-vos/investigar en aquestes pàgines la informació sobre la nova prova d'accés a la universitat per al curs 2009-2010.

http://www.ua.es/dfc/pau/indexpau.html

http://www.scribd.com/doc/17098427/PAU20102011-Noves-Proves-Acces-Pau


http://centros.uv.es/web/departamentos/D140/valenciano/general/adicional/indice.xml?id=E126#1

Curs 2009-2010

Després de tant de temps, reprenem el treball. Ha esta dificultós, no penseu, perquè hem estat sense Internet a l'Insti durant una bona temporada, però ja mateix ens posem les piles.

Enguany tenim novetats: un canvi curricular al 2n. de Bat -esperem que els canvis siguen per a bé- i dos companys nous al departament, Pep i Vicent, que ja anireu coneixent. De moment, i com a benvinguda, us propose un text del nostre amic i contacontes Domingo Chinchilla -amb el seu permís, eh?:

Benviguda tardor, benvinguts dies de retrobaments postestivals, benvinguts nous projectes per a farcir l'existència que només ens demana menjar, dormir i procrear, i que ens deixa tant de temps per a gaudir d'allò que inventem, benvinguda pluja amiga i companya de tants plaers inconfessables, benvinguts fantasmes quotidians després de les vostres ben merescudes vacances, benvigudes mantetes per a acompanyar els somnis reparadors de malifetes i regeneradors de capacitats desconegudes, benviguts virus tardorencs que ens regalareu dies de llit i d'alucinacions febrils, benvingudes tempestes de trons i llampecs per a nedar entre la força de la natura amb pors infantils i sensacions de llibertat infinita, benvinguts nous amors, separacions emocionals, noves vides, i pels que ens han deixat benviguda nova incògnita. Benvingudes i benvinguts a totes i tots a la tardor, a aquest temps que tant estime, pot ser perquè va ser el primer que vaig gaudir en néixer o perquè el meu disseny culturhormonal és fet per la frescoreta, la pluja i els colors de rovell, o només perquè m'agrada i punt. Per a mi aquest dia plujós és el millor regal que em podria donar la vida per començar el camí cap les quarantasis tardors Ens veiem sota un balcó protector o en la cua del cinema o qui sap on.
Besos

dilluns, 18 de maig del 2009

Ha mort Benetetti!

Descansa en pau.

TALANTES
Un hombre
alegre
es uno más
en el coro
de hombre
alegres

un hombre
triste
no se parece
a ningún otro
hombre
triste
Pagina de poesies de Benedetti: http://www.sololiteratura.com/ben/benedettiprincipal.htm
Especial a la mort del poeta de El País. Interessant.

dijous, 14 de maig del 2009

Cadena de poesia por Benedetti.


Vosaltres direu què fa Benedetti al bloc de valencià. Ha arribat al correu una proposta que no podem deixar de banda. Sembla que Benedetti s'ha posat malalt i que una amiga ha proposat des del bloc de Saramago fer una cadena de poesia per la seua salud. I ací estem, amb un gran poeta, formant part de la cadena, "rodeando" Benedetti.

El mail que circula diu senzillament:
"Mario Benedetti está pasando horas malas. Hemos pensado que podíamos ponernos a leer sus poemas por todo el mundo y así ayudarlo en este momento. Un poema, por si no tenéis algún libro suyo a mano. Y por si queréis pasarlo a otros amigos.

HASTA MAÑANA
Voy a cerrar los ojos en voz baja voy a meterme a tientas en
el sueño.
En este instante el odio no trabaja
para la muerte, que es su pobre dueño la voluntad suspende
su latidoy yo me siento lejos, tan pequeño que a Dios invoco,
pero no le pido nada, con tal de
compartir apenas este universo que hemos conseguido por las
malas y a veces por las buenas.
¿Por qué el mundo soñado no es el mismo que este mundo de
muerte
a manos llenas?

Mi pesadilla es siempre el optimismo:
me duermo débil, sueño que soy fuerte, pero el futuro
aguarda. Es
un abismo.
No me lo digan cuando me despierte.

Per continuar, podeu picar ací (un millón de amigos) o al quadern de José Saramago

dimarts, 12 de maig del 2009

Selectivitat!!!

A una setmana d'acabar les classes, una petita nota d'humor que he trobat al bloc Tota pedra fa paret


dilluns, 4 de maig del 2009

Trencaclosques al Federica.

El dia 29 d'abril, després de la vaga i per continuar amb les activitats del dia del llibre, el grup Trencaclosques va ser al nostre Centre. L'activitat va ser organitzada pel programa PROA i el nostre departament i va comptar amb el recolzament econòmic de l'AMPA.

diumenge, 3 de maig del 2009

Un altre tema, per favor!

No a Nespresso (De la revista digital PICA'M)
16 abril de 2009 a ,

per Martí R. Electrique


Fa dies que li pegue voltes a una qüestió completament intranscendent i absurda, però que em serveix per deixar de banda la feina i els detalls de RasoirHouse: he de comprar-me una cafetera Nespresso?
A priori podria semblar que el fet de tindre una Nespresso a casa és una necessitat vital: les anuncia George Clooney, són boniques i esnobs i, sobretot, fan bon café.
Però si no la vaig comprar en el seu moment (i ja avance que tampoc ho faré ara) és perquè la llista d’objeccions que faig a este sistema de Nestlé és més llarga que la dels pros. I de bon tros.
En general, el sistema d’esta mena de cafeteres no només és antieconòmic: el preu de la màquina és massa car i el sistema de càpsules incompatibles amb altres marques t’obliga a estar lligat a Nestlé mentre tingues la cafetera i a consumir només el seu café (entre 0,33 i 0,37 euros per càpsula), sinó terriblement insostenible: genera gran quantitat de residus que no són ni reciclables ni retornables allà on no se’n produïen abans.
Però per si no hi haguera prou amb els inconvenients econòmics i mediambientals que planteja Nespresso i el fet que Nestlé no és precisament una multinacional compromesa (per no dir directament que explota els treballadors i els territoris allà on produeix el café), les maleïdes càpsules només es poden comprar a dos o tres botigues i no es distribueixen als supermercats, la qual cosa, a més de resultar incòmoda, obliga el client a gastar-se els quartos comprant-les per Internet.
Entenc que molts es puguen sorprendre, ja que no és propi d’una persona com jo renunciar a alguna cosa només perquè és cara, insostenible, esnob i incòmoda, qualitats que ben bé fan que qualsevol producte em resulte irresistible, però, i ja ho sent, la Nespresso no.

El vídeo mostra com un jove de braços atractius reompli les càpsules. Cutre, cutre, cutre.

R. Electrique és l’autor de Busca qui t’ha pegat

diumenge, 26 d’abril del 2009

Castellanisme radical. Comentari 2n Bat

Fa uns quants dies que TV3 emet una sèrie d’anuncis de la Generalitat Valenciana, que sembla que tenen la intenció de promocionar el turisme i estimular que les persones que resideixen a Catalunya viatgen a terres valencianes. Es tracta, per tant, d’una campanya publicitària, que es paga amb uns diners que són públics, i que —per això mateix— hauria d’estar encaminada a assolir la màxima eficàcia.
No cal ser un gran publicista per a saber que una de les normes bàsiques de la publicitat efectiva és acostar, tant com siga possible, el producte al consumidor. Si fem una ullada a l’oferta televisiva en català i en castellà, podrem constatar que hi ha moltes més emissores que emeten en aquesta segona llengua. Això vol dir que, molt probablement, una gran quantitat dels televidents de TV3 trien aquesta cadena precisament perquè emet en català. Això, unit al fet que la llengua d’aquesta cadena és precisament el català, fa pensar que la millor manera d’acostar el producte a aquesta clientela seria presentar-lo en la llengua del canal de TV que han seleccionat.


I això és completament independent de si la llengua de TV3 és la mateixa que la de Canal 9 o no. El Govern basc, per exemple, s’anuncia en català a TV3, i ningú no diu que l’èuscar i el català siguen la mateixa llengua. Es tracta només de pragmatisme, o si ho voleu, de fer un ús efectiu i racional dels diners públics, per obtenir-ne tot el rendiment que puguen donar.


En comptes d’això, els actuals ocupants de la Generalitat Valenciana opten per fer una campanya en castellà. Hem de pensar, per tant, que no es tracta d’una campanya comercial, sinó d’una campanya ideològica, i que el seu objectiu no és el de reactivar el sector turístic valencià, sinó algun altre. La campanya és ideològica perquè, com ja hem vist, l’opció pragmàtica, la que aconsegueix l’objectiu d’aproximar el producte al seu client potencial, és la d’anunciar-se en la llengua de l’emissora. Per tant, fer-ho en castellà, pagant el preu d’allunyar el producte del consumidor, no respon a cap criteri de comercialitat, sinó que és un pronunciament ideològic en favor del castellanisme radical. Potser algú pensarà que n’hauria de dir espanyolisme. Crec que no. Hem de suposar que un posicionament espanyolista implicaria considerar que els catalans són plenament espanyols. Si això és així, aleshores la llengua dels catalans també hauria de ser una llengua espanyola —tal com les anomena la Constitució vigent— i, per tant, des d’un plantejament espanyolista, s’hauria d’usar aquesta llengua, també espanyola, en uns anuncis emesos per un canal català i —conseqüentment, i seguint la mateixa lògica— també espanyol, i destinats a publicitar el turisme en un altre territori, el valencià, també —segons aquest postulat— plenament espanyol.


Evidentment no és aquest el plantejament que mou la Generalitat Valenciana a anunciar-se en castellà a TV3. No és que consideren que tots, catalans i valencians, som espanyols i que per tant la nostra llengua també ho és. És, més aïna, una altra cosa que podem anomenar, amb tota propietat, castellanisme radical, i que consisteix a utilitzar sempre el castellà, per damunt de qualsevol consideració comercial de caràcter pragmàtic, com ara la de traure el màxim benefici d’una inversió feta amb diners públics, o la d’aconseguir una major afluència de turistes catalans, en benefici del sector turístic valencià.


És així com, més enllà de les proclames (generalment fetes, no cal dir-ho, en castellà) sobre l’amor que senten per l’ idioma dels valencians, els governants del Partit Popular ens diuen, amb claredat meridiana, quina és la llengua que s’estimen, i que estan disposats a promocionar, pagant-ho —això sí— amb els diners de tots. És veritat que no era cap secret per a qualsevol amb dos ulls a la cara: és la mateixa llengua que utilitzen a les Corts Valencianes i en els discursos institucionals, la mateixa que gasten per fer negocis amb els seus amics i la mateixa que transmeten als seus fills. I la que usen —dilapidant diners públics— per a la seua croada d’extirpació de la llengua que ens identifica com a valencians. Si això no és castellanisme radical i fanàtic, agrairia una explicació més benèvola.


*Ferran Suay. Professor de psicobiologia. Universitat de València. LEVANTE, 23 d'abril 2009

divendres, 24 d’abril del 2009

Memòria

Va fer-nos un dia espectacular, quasi estiuenc. Arribàrem als Vivers amb el tramvia -quina sort tenir-lo tan prop. Gairebé cent persones l'omplírem. Encara no havien obert ni les casetes de llibres quan vam arribar. Distribuïts per grups, anàrem passejant, esmorzant, descansant en la gespa... fins que ens tocava entrar a la sessió de conta contes. Susú Benítez i Domingo Chinchilla ens varen contar algunes de les històries que ells coneixen tan bé, ens varen fer riure i en algun moment sentir un esglai. Passaren les històries africanes,màgiques, de dones nanes que eren deesses fins que..., les anècdotes urbanes, els contes gòtics, Mula Nasrudim... I, com era eixa història de l'ascensor?
Després, visita a les casetes, llibres que s'obrin, que es fullegen, compres... "Mestra, que bé es llig ací entre els arbres". I tornada.
i per si alguna persona de les que llegiu no vos ho cregueu, feu una mirada a les fotos...


Però no s'ha acabat. La setmana vinent Trencaclosques hi vindrà. L'esperem amb els Kamishibai

Coses de la Fira de Llibre 2009

La Fira del Llibre arriba cada any com la primavera, com les al·lèrgies i els finals de curs. És cita obligatòria per a molt i moltes de nosaltres. A més d'un passeig agradable, suposa un retrobament amb persones, amb llibres que havíem perdut -o prestat, que sovint és el mateix-, amb novetats editorials o amb llibreries. De les bones, la majoria. De les de sempre, que sembla que han desaparegut amb tanta "gran superfície".
Amb llibreters i llibreteres de "tota de vida", amb ofici, amor i plaer pels llibres.
Si llegiu açò, seguiu la meua recomanació: si voleu un llibre, si us engresca una proposta nova o un consell lector, aneu a una d'aquestes llibreries i pregunteu. Si mireu bé, si no us deixeu anar per les presses, estan ací. Deixeu-vos seduir.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Comentari: tots som el Gran Germà.

Jordi Palmer
D'AVUI.cat

Tots som el Gran Germà
George Orwell va imaginar a 1984 un estat totalitari que controlava al cent per cent la vida dels ciutadans. Un dels elements en el que es basava aquest control no era altre que un aparell de televisió capaç de captar imatges al mateix temps que en rebia. El Gran Germà disposava així d'imatges de tots i cadascun dels seus ciutadans, sabia que feien, que sentien i fins i tot que pensaven. Les càmeres al carrer i els micròfons al camp completaven una feina de vigilància de la qual no escapava ningú.

En la societat actual s'invoca sovint el gran germà per representar aquell estat repressor imaginat per Orwell. Des de les càmeres de vigilància per tot arreu fins als concursos televisius, tot sembla indicar que el malson d'Orwell s'ha fet realitat. Però no és així. La gran revolució tecnològica dels últims anys ha permès el que mai cap dictador podria haver imaginat. Avui, tots som el Gran Germà, perquè tots tenim capacitat per captar informacions i difondre-les.

Per això a la Xina persegueixen Internet, per això dubtem de l'explicació oficial de la mort d'un home a Londres durant les manifestacions contra la cimera del G-20, per això només ens creiem la meitat del que ens expliquen les fonts governamentals. Perquè ara sabem que sempre hi haurà algú amb una càmera i un accés a Internet que serà capaç de contradir l'explicació oficial. Vint-i-cinc anys després d'un 1984 que mai no va ser, el Gran Germà s'ha passat al nostre bàndol.


diumenge, 5 d’abril del 2009

Una de festa i una de llengua, dura: el text expositiu per 2n. de bat

Per ampliar el tema de text expositiu i per aclarir potser alguns dubtes, feu una mirada a aquest enllaç.

A més a més -sí, ja sé que esteu emocionats i emocionades amb la feina, l'altre dia no us quedava massa clara la nominalització. Ací teniu informació "extra"

La nominalització és un procés pel qual es transformen en substantius paraules d'altres categories (verbs, adverbis, adjectius, etc.). Aquest recurs és correcte, però convé no abusar-ne en una oració o en un paràgraf perquè enfarfega el text i el fa difícil de llegir. En canvi, les formes verbals fan que la frase siga més àgil i clara. (seguiu llegint i fent els exercicis a la pàgina del Departament de Justícia de Gencat.

Per ampliar informació al voltant, podeu anar també a Suportpolitècnic

Trobada d'Escoles en Valencià 2009- Pobla de Farnals

El Valencià és teu

Un any més, l'IES Federica Montseny se n'ha anat de trobades.
Un any més, la participació del nostre alumnat i de les famílies ens empeny i ens anima.



Gràcies.

divendres, 3 d’abril del 2009

Fira del Llibre 2009

Anem a la Fira del LLibre!


El dia 23/04/2009 a les entre les 10'30 i les 12 hores, assistiran els nostres alumnes de 2n., 3r. i 4rt. d'ESO a l'activitat de Domingo Chinchilla i Susu Benítez

dimecres, 1 d’abril del 2009

Missatge del dia Mundial del Teatre 2009

Com es nota que porte l'aigua al meu molí... A l'entrada anterior teniu el missatge de 2008, ara us passe el de 2009, d'August Boal

MANIFEST
Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en
moments especials. Són espectaculars com a forma d’organització social i produeixen espectacles
com aquest que vostès han vingut a veure.
Encara que, inconscientment, les relacions humanes s’estructuren de forma teatral: l’ús de l’espai, el llenguatge del cos, l’elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d’idees i passions, tot el que fem a l’escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre!
No només les noces i els funerals són espectacles. També els rituals quotidians que, per la seva
familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el
bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre.
Una de les principals funcions del nostre art és fer conscients aquells espectacles de la vida diària
on els actors són els propis espectadors i l’escenari és la platea i, la platea, escenari. Som tots
artistes: fent teatre aprenem a veure allò que salta a la vista, però que som incapaços de veure de tan poc habituats que estem a mirar. El que ens és familiar es converteix en invisible: fer teatre, al contrari, il·lumina l’escenari de la nostra vida quotidiana.
El setembre de l’any passat ens va sorprendre una revelació teatral: nosaltres pensàvem que vivíem en un món segur, malgrat les guerres, genocidis, hecatombes, tortures que succeïen, si, però lluny de nosaltres, en països distants i salvatges. Nosaltres, que vivíem segurs amb els nostres diners guardats en un banc respectable o a les mans d’un honest corredor de Borsa, fórem informats de que aquells diners no existien, eren virtuals, una lletja ficció d’alguns economistes que no eren ficció, ni eren segurs, ni respectables. No passava de ser teatre del dolent amb un embolic trist, on uns pocs hi guanyaven i uns molts ho perdien tot. Els polítics de països rics es tancaven en reunions secretes i d’allà en sortien amb solucions màgiques. Nosaltres, les víctimes de les seves decisions, continuàvem fent d’espectadors, asseguts al galliner del teatre.
Fa vint anys vaig dirigir Fedra, de Racine, a Rio de Janeiro. L’escenari era pobre: pel terra, pells de vaca; al voltant, bambús. Abans de començar, els hi deia als meus actors: “Ara s’acaba la ficció que fem en el dia a dia. Quan creuem aquests bambús, allà a l’escenari, ningú tindrà dret a mentir. El Teatre és la Veritat Amagada”.
Veient el teatre, a més de les aparences, veiem a opressors i oprimits a totes les societats, ètnies,
gèneres, classes i castes. Veiem el món injust i cruel. Tenim l’obligació d’inventar un altre món
perquè sabem que un altre món és possible. Però ens pertoca a nosaltres construir-lo amb les nostres mans, entrant a escena, a l’escenari i a la vida.
Assisteixen a l’espectacle que és a punt de començar. Després, a casa, amb els amics, facin obres
vostès mateixos i vegin el que mai poden veure: allò que salta a la vista. El teatre no pot ser només un event, és una forma de vida!
Actors som tots nosaltres, el ciutadà no és el que viu en societat, és el que la transforma!
Augusto Boal
www.iti-worldwide.org

diumenge, 29 de març del 2009

Dia Mundial del Teatre

Amb tantes coses, amb tanta dispersió de convocatòries i propostes, se'm va passar comentar que el dia 27 fou el dia Mundial del Teatre. Per sort, hi ha companys que s'hi recordaren. Visiteu La melva en Valencià, lloc d'on he aconseguit el

Missatge internacional de Robert Lepage:

Hi ha diverses teories sobre els orígens del teatre, però la que més a fons m’ha arribat té forma de faula.
Una nit, en temps immemorials, un grup d’homes es trobaven reunits en una pedrera per escalfar-se al voltant del foc i explicar-se històries. De sobte, un d’ells tingué la idea d’alçar-se i jugar amb la seua ombra per il·lustrar el relat. Amb l’ajut de la llum de les flames, féu aparèixer sobre els murs de la pedrera uns personatges més grans que en la realitat. La resta, bocabadats, reconegueren de seguida, un darrere l’altre, qui era el fort i qui el feble, qui l’opressor i qui l’oprimit, qui el déu i qui el mortal.
Avui dia, la llum dels projectors ha substituït la foguera original, i la tramoia, els murs de la pedrera. I mal que pese a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no l’hem de percebre com una amenaça, sinó més aviat com un element integrador.
La supervivència de l’art del teatre depèn de la seua capacitat d’inventar-se de nou mitjançant la incorporació de noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent testimoni dels grans reptes de la seua època i promoure l’entesa entre els pobles, si ell mateix no mostrara una actitud oberta? Com podria vanagloriar-se d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i de racisme si, en la seua pròpia pràctica, s’oposara a qualsevol tipus de mestissatge i d’integració?
Per representar el món en tota la seua complexitat, l’artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència de l’espectador, el qual és capaç, al seu torn, de distingir la silueta de la humanitat en aquest joc perpetu de llum i ombra.
És cert que a força de jugar molt amb foc, l’home corre el risc de cremar-se, però no és menys cert que té també l’oportunitat de fascinar i donar llum.
Robert Lepage
Quebec, 17 de febrer de 2008
(Traducció de Javier Herrero de la Secció de Llengües Estrangeres Servei de Llengües i Terminologia Edifici de Rectorat i Serveis Centrals Universitat Jaume I, Castelló de la Plana.)

dissabte, 28 de març del 2009

Comentari per 2n: literatura virtual

Aquesta setmana us propose un text "virtual", l'ha escrit Olga Gargallo, "professora de llengua i literatura catalana. Filla, mare, companya, amiga. Dona. Militant de causes perdudes. Acròbata, amb vertigen, de la paraula."

Tot esperant laprimavera

La paraula nostra. dijous, 26 de març.

Porte un parell de dies amb ganes de denunciar un robatori: al meu poble ha desaparegut la primavera. Precisament vinc ara de la comissaria on he deixat constància dels fets. Me n’he tornat a casa amb els càrrecs fets però el funcionari, que ha pres nota de tot, m’ha assegurat que no podien fer gran cosa per resoldre el cas. Jo, molt civil, he mostrat el document que acredita el dia de la seua arribada cada any, el vint de març. Per si la cançó de Serrat era insuficient com a prova, he afegit unes fotografies del terme del meu poble on es veu clarament el cos del crim i les armes delictuoses: camps de tarongers arrencats, terra i més terra rogenca, tot el terme assolat, feixes d’argila i pols. Ni un arbre, ni una flor que s’espolse el pol•len. I al bell mig, unes caterpillar construction excavator.

Asseguda a la cadira de la sala, abans de donar testimoniatge, he repassat un per un els arguments de la meua declaració.

Porte uns quants dies esbalaïda, tot esperant la primavera. Com qui espera Ulisses acabada la guerra troiana, o qui espera Godot enmig d’un camí d’absència de tot. L’he esperada ben desperta amb ulls i braços oberts per si em pillava descuidada. He notat els símptomes, la pujada de temperatures, la llum solar més clara i duradora, fins i tot l’astènia que m’apega els llençols al cos nit i dia... Tinc, com Estellés, a punt totes les coses però ella no acaba d’arribar.

He aterrat per solars erms d’horts abandonats afectats per programes d’actuacions integrades (PAI). Baldament he buscat pels marges on entre les pedres no es deixaven veure les malves ni els boixacs ataronjats, no hi ha rastre de vegetació. No hi ha cama-roges, ni verdolagues. Tampoc no hi ha olivardes que atreguen les papallones, ni roselles que anuncien l’arribada. No hi ha notícies dels lletsons, ni dels agrets. Només una terra seca i clivellada.

La vesprada s’ha fet llarga i el funcionari de policia m’ha deixat un diari de dimarts passat. Ni mai que ho hagués fet! Abstreta de rastellar horts i pentecostes granades, m’he detingut en una notícia que m’ha corsecat: la nau del Greenspace a València tanca. Un altre espai verd fagocitat pels programes d’actuacions integrades (PAI-PAI).

Demà divendres ens acomiadarem d’un dels pocs llocs on podíem gaudir de música i cultura en directe. Una nau de futur sense despús-demà. Només una taca en quatre anys, el Cabanyaloween censurat. I moltes, moltes nits de marxa. I una, la millor, cosint i cantant.

He escrit la denúncia amb bolígraf verd, per si de cas.


Podeu contextualitzar-la ací

divendres, 27 de març del 2009

No tot serà, però silenci...

No us podeu perdre aquesta actuació del grup Trencaclosques.

Hora: març 29, 2009 de 8pm to 10pm
Ubicació: El Duende
Organizat per: Café El Duende
Descripció : Els Trencaclosques ens delectaran el proper diumenge amb una de les seues representacions úniques. No et pergues aquest grup si t'interessa la narració oral, la música d'arrel i la creativitat amb materials reciclats.

Trobades 2009, EL VALENCIà éS TEU

EL GOVERN VALENCIÀ CENSURA ARA LA PRESENTACIÓ DE TROBADES A LA BIBLIOTECA VALENCIANA (St Miquel dels Reis) DESPRÉS D’HAVER ACCEPTAT LA SOL•LICITUD

Escola Valenciana


Trobades 2009
EL VALENCIÀ ÉS TEU

"Enguany les Festes per la Llengua compleixen 24 anys. El lema de les Trobades 2009 vol transmetre un missatge ben clar: El VALENCIÀ ÉS TEU, és la força i la dolçor afectiva que ens uneix, és el vehicle de convivència que hem d'oferir a tots els valencians i valencianes de la nostra terra que volem neta i sostenible. Hem de continuar insistint en què el valencià ha de ser llengua d'acollida, d'integració, de solidaritat i d'esperança. El valencià és la llengua base d'aprenentatge per a una educació plurilingüe. La imatge de les Trobades ha estat dissenyat un any més per Xavier Mariscal.
Aquest any l'eix temàtic de les Trobades és la promoció de la lectura en valencià. Amb aquest objectiu i en col•laboració amb el Fòrum del Llibre les Trobades es repartiran 200.000 vals d'un euro de descompte per comprar llibres en valencià a l'Espai del Llibre de cada Trobada, on estaran presents editorials, llibreters, illustradors, bibliotecaris i escriptors.
Les Trobades 2009 també seran un dels punts de promoció de la campanya d'animació lectora, consistent en 200.000 punts de lectura i díptics amb 10 raons per llegir en valencià.

CALENDARI DE LES 21 TROBADES DE 2009
(Si cliqueu a sobre accedireu a la informació de la Coordinadora o Entitat que organitza cada Trobada)

LA POBLA DE FARNALS (l'Horta Nord). 5 d'abril

Un any més, anirem to@s junts de Trobades. Eixirem el dia 5 d'abril en autobús des de la porta de Institut. Esteu invitades, ja ho sabeu. Només cal que parleu amb alguna de nosaltres per tal de tenir plaça a l'autobús -gratuït-.

us esperem

dimarts, 24 de març del 2009

Examen de recuperació 2a. Avaluació.

Ja sé que no us va agradar massa, però us heu d'acostumar a treballar també amb textos que no us diuen gran cosa. Sort.
Comentari PAU setembre 2004
Solucionari del Comentari "Pena de mort per Enrique Iglesias"
Comentari resolt

Recordeu que algú va perguntar què pintava l'Enrique Iglesias?


Per veure el Sabina, piqueu ací, notareu la diferència

divendres, 20 de març del 2009

Comentari de falles: posant els peus en terra...

Què serà de les dones?
Isabel-Clara Simó .

Me’n recordo com si fos ahir, de quan el franquisme va fer vint-i-cinc anys i ens van inundar de propaganda amb un eslògan que sortia a tot arreu: "¡25 años de paz!", deien. Recordo que un setmanari humorístic fa popularitzar la rèplica: "25 años de paz-ciencia". I també recordo debats en què il·lustres intel·lectuals explicaven com és de buida la paraula pau quan va acompanyada de repressió, i com són de diferents aquesta pau ortopèdica i la justícia.

Ara sento un clam semblant que ens ve de les dones afganeses. Perquè Barack Obama està -per sort- canviant l’agressiva política dels Estats Units al Pròxim Orient. I una de les fites de la seva política exterior és reforçar el feble govern de Hamid Karzai amb més soldats però també -ai las!- pactant amb els talibans.

Des que, el 2004, els talibans van ser foragitats del poder, les dones afganeses han començat a respirar i han assolit l’escolarització de les nenes o la burca voluntària; també hi ha algunes dones al Parlament -un Parlament que amb prou feines si aconsegueix legislar res, entre les tribus i els Estats Units-. I ara han posat el crit al cel quan han vist que els americans han vist una escletxa de solució amb el pacte. Si tornen els talibans, què serà de les dones? Sembla clar que el propòsit és evitar un estat continu de violència -sense oblidar el narcotràfic, que, diguem-ho clar, permet menjar a molts afganesos-, però les dones es temen que el preu sigui la seva llibertat. Els talibans les volen esclaves. I Occident prefereix dones esclaves que no cotxes bomba. Al cap i a la fi, ¿no han nascut les dones per patir? Pati natae, deia Sèneca. Hem d’escoltar les nostres germanes de l’Afganistan. I evitar la seva immolació silenciosa.

Publicat a Avui , el 17 de març de 2009
altre article d'I. C. Simó sobre dones afganes

dilluns, 9 de març del 2009

Comentari de text 2n. 9 de març

Comentari de la setmana. Ja sé que aneu amb molta feina, però estaria bé que ho intentàreu.
Aquesta setmana el text prové del diari digital PICA'M.
El dia de la Dona 8 març de 2009
per Lucrècia de Borja
Les nostres avantpassades s’han dedicat sempre a la criança de la prole i les coses de la casa, mentre l’home feia de suministrador per a la familia. Per a bé o per a mal, el món del treball ha estat dels homes. Les dones hem tingut el paper de dependets i subordinades a la familia i ells el de dependents i subordinats a la feina per poder sustentar el deliri de la seua superioritat.
Les dones hem hagut de reivindicar la nostra incorporació al món del treball per poder evidenciar la igualtat política. Hem demostrat estar capacitades per fer qualsevol tipus de feina, entrant amb força als diferents sectors laborals.
Sabem que els homes i les dones som diferents. La seua organització quimico-cerebral és menys generosa que la de les dones. Realment, no estan dotats per igualar el desplegament operatiu del que som capaces nosaltres. Treballar, criar i portar una casa són coses que fan milers de dones. Quants homes ho fan?? Estan capacitats per fer-ho?? Podem requerir-los igualtat de comportaments?? Biològicament no estan preparats.
Però podem fer una altra cosa… i si convertim la Incorporació al Món Domèstic en un Dret de l’Home?? Es tracta de perseguir un triomf cultural, enlloc d’admetre un fracàs biològic. I fins i tot els podem posar el seu dia, eh!!A vore… al maig hi ha dates lliures i ja fa bon solet… el dia 19 (en commemoració a Sant Josep)?? va bé?? A la una… a les dues… adjudicat!!
El 19 de maig serà el Dia de l’Home Millorat, en homenatge als primers homes que van caure abatuts per l’exèrcit dels productes de neteja, defensant així el seu dret a ser Sapines, a més d’Homo. Aneu preparant les pancartes per a la mani… Endavant homes millorats!!

dimecres, 4 de març del 2009

Cinema en valencià: Premis Tirant 2009

Aquesta setmana s'ha celebrat el XI Festival internacional de l'Audiovisual Valencià. A més de cinema, s'ha visionat videodansa, documentals, s'ha parlat de una futura llei del cinema. us recomane un passeig per la pàgina dels Premis Tirant, i us propose un dels videoclips de Samuel Sebastià, que presenta un altre vídeoclip -ESPINITA- a la secció oficial:



Per si us interessa, encara podeu veure alguna cosa, s'acaba dissabte!!!
Programació

diumenge, 1 de març del 2009

Avecteatre, l'Associació Valenciana d'Expressió i Comunicació, ens convida a l'esdeveniment "Trencaclosques" que es farà el dijous, 12 / març a les 18:00.



"Creativitat expressiva: els sons de la vida quotidiana"
El grup Trencaclosques o Rodamons-Teatre presentarà una conferència-espectacle on reflexionaran de manera creativa sobre les seues recerques estètiques i ètiques sobre la funció de l'art en la societat actual.
Tipus: Performance
Amfitrió: avecteatre
Data i hora d'inici: dijous, 12 / març a les 18:00

On: Aula Seminari del Col·legi Major Rector Peset, València
L'assistència és gratuïta

dimarts, 24 de febrer del 2009

Tot preparant l'examen de cohesió. 2n. bat.

Ací us deixe, com vam quedar, enllaços que us podran ajudar a ampliar alguns conceptes per a aquest examen.
connectors
Dins de Consells per a fer un comentari de textos, (guia d'una alumna de l'IES el Clot) feu una mirada a la cohesió. També us dóna algunes indicacions més de la valoració personal.
Per la dixi, al mateix bloc, per Modalització i polifonia, aneu a les pàgines d'Antoni de la Torre.

Per cert, el comentari per la setmana vinent el trobareu a aquest bloc.

... i no sé si us satura la informació, però podeu passar per ací per veure un grapat de models de comentari de text. Encara que només per curiositat...

i per acabar, un somriure en francés. I penseu que per molt dur que se us presente, hi ha qui ho té pitjor!!!

diumenge, 8 de febrer del 2009

Els amics. Comentari 2. bat


la columna. El PUNT digital. diumenge, 8 de febrer de 2009

Amics MIQUEL BERGA.


Trobar un amic és un dels atzars més favorables que ens pot proposar la vida. Qui ho negaria? Part del seu valor, però, té a veure amb l'escassetat d'aquesta circumstància. Val més no ser gaire exigent amb l'amistat. Si vols trobar un amic, a vegades convé tancar un ull, i si vols conservar-lo, potser caldrà tancar-los tots dos. L'amistat, sigui com sigui, és un bé de Déu. Diuen que els amics són la manera que té Déu de disculpar-se pels familiars que ens ha donat. En la joventut un no para de fer amics. Més endavant, el tema és veure com es conserven els vells amics. Un mecanisme eficaç, en aquest sentit, és el d'imposar-se obligacions que forcin la freqüentació. El més clàssic és el matrimoni, que, quan es perllonga, pot resultar un exemplar entorn d'amistat. Amb totes les seves virtuts, però, el matrimoni presenta limitacions importants si és l'únic recurs per practicar l'amistat. D'aquí el tradicional èxit de clubs, colles i penyes. Des del meu punt de vista, les més interessants són les que reuneixen personal del mateix sexe. Tot hi és més franc i menys complicat i, per tant, amb més possibilitats que perduri. Un grup d'amigues o un grup d'amics és una cosa que fa molt de goig. En l'últim llibre de Julian Barnes, el prosista més elegant de la seva generació, s'hi descriu l'estat actual de la seva penya amb paraules que retraten els estralls i els consols d'aquestes amistats institucionalitzades. Parla de com, amb els anys, han passat de fer-la setmanal a fer-la anual. De com, a vegades, la trobada sembla el record d'una cosa passada. De com el to ha canviat: del soroll i la competitivitat a la quietud i la indulgència. De com ara, els set supervivents (el més jove, ranejant a la seixantena; el més gran, ben entrats els setanta) tenen una sala privada al restaurant, no pas per donar-se importància, sinó perquè la meitat ja sordegen. De com el cabell és cada vegada més escàs, les ulleres més necessàries i les pròstates més turgents. I, amb tot, diu Barnes, estem la mar d'animats quan coincidim. Senten, suposo, l'escalf de l'amistat perdurable

dissabte, 7 de febrer del 2009

Vè Encontre Carles Salvador

El Encontre Carles Salvador. Centre Octubre, 7 de febrer de 2009.

Hui s'han analitzat els blogs com a eina didàctica i les TIC com a suport a l’ensenyament de la llengua i la literatura, i molts dels i les pioneres en aquesta eina hi eren, també algunes persones que tot just comencem i d'altres que volen començar.

La conferència de Laura Borràs ha estat, com és habitual en ella, engrescadora, molt coherent en el seu discurs i desmitificadora d'alguns tòpics al voltant del què significa ensenyar literatura en aquests moments. Ha parlat dels nous espais d'ensenyament, del e-learning -el treball cooperatiu-, de nadius digitals i d'immigrants digitals ... però, sobretot, ens ha invitar a "aprofitar les possibilitats de les tecnologies per desenvolupar una acció docent més completa i participativa: holística, humanística i global"

De l'encontre, un compromís: crear un grup de profes de segon de batxiller per treballar en xarxa amb l'alumnat. Ja hi farem.

jornada bloguers 2009


Des d'ací, agrair a tots, companys i companyes que ens obrin portes i ens aporten el seu treball per poder-lo compartir i per poder fer que el Federica també estigués allà.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Bromera ens invita a la presentació del llibre de poemes L'esfinx, d'Antoni Prats, Premi Alfons el Magnànim de Poesia. Per més informació, clica ací.


dilluns, 2 de febrer del 2009

Comentari de text 2n. 2 febrer


En defensa pròpia. Vicent Sanchis. AVUI, 1 de febrer 2009
El català, llengua o dialecte?

En una conversa més o menys pública l’altre dia l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol i l’escriptor Quim Monzó es van declarar preocupats per l’estat de salut del català, que, al seu parer, cada dia s’assembla més a un dialecte del castellà. Potser els exemples que va triar l’expresident per il·lustrar aquesta angoixa, que en ell és del tot sincera i que ha expressat diverses vegades durant els darrers anys, no van ser del tot encertats. Pujol es fixa bàsicament en les anècdotes. Tot i que les anècdotes solen ser sovint il·lustratives de la categoria. Sigui com sigui, és evident que el pes del castellà sobre el català s’ha fet cada vegada més evident. Palpable. Podria preocupar si es tractés exclusivament de calcs semàntics. Ha de preocupar perquè la tendència va molt més enllà i afecta les estructures sintàctiques pròpies de la llengua. No és ja només que un tenir que substitueixi de manera sistemàtica un haver de o un caldre que. Aquests exemples que tant preocupen la gent de bona fe.
El mimetisme i la dependència van molt més enllà. Fins al punt que les noves paraules o expressions que van entrant per la necessitat d’ús en el català ho fan sempre per la porta del castellà. Fins al punt també que les construccions de les oracions, les frases fetes, l’argot juvenil, tot, absolutament tot, en el català és una adaptació del castellà.
En aquest sentit, només cal mirar el cas gallec. Va ser a Galícia on es va formar la llengua que va anar guanyant territoris cap al sud amb la conquesta cristiana i l’expulsió dels musulmans. Gallec i portuguès van rebre el mateix nom compost durant segles, perquè es tractava del mateix idioma. La història dels dos països es va allunyar políticament quan al segle XVII Portugal es va separar de la Corona espanyola. A partir d’aquell moment els dos idiomes han seguit evolucions diferents. Fins al punt que avui dia els denominats panlusistes –defensors de la confluència del gallec amb el portuguès– són una anècdota. Si aquesta escissió és preocupant per a la vitalitat del gallec, encara ho és més el fet que cada dia aquest idioma s’assembla més al castellà. Sobretot entre els parlants urbans. ¿Quant de temps falta perquè el gallec sigui considerat com la manera peculiar que tenen els gallecs de parlar castellà?
Quan dos idiomes comparteixen territori sempre n’hi ha un que guanya i un altre que perd. Contra els defensors del perversament anomenat bilingüisme, si tots els parlants d’una llengua en dominen una altra de més potent, no es pot evitar una contaminació gradual. Als Països Catalans tots els catalanoparlants es poden expressar perfectament en castellà. I és en aquest idioma que reben una quantitat desmesurada d’influències. El cinema els arriba en castellà, la televisió és majoritàriament en castellà, el castellà és també la llengua de la judicatura, de la delinqüència real o fictícia, dels videojocs, de la majoria de les cançons, de l’humor i la broma, dels molt pobres i dels molt rics, dels turistes que intenten que els entenguin, de la immigració peninsular dels seixanta i de la immigració llatinoamericana del 2000... Del sistema i dels antisistema.
El castellà és la llengua dominant en la majoria dels àmbits. I ha arribat també a ser considerada la llengua de moda entre l’adolescència i la joventut. És evident que no es poden comparar les capacitats d’influència real de l’una i de l’altra. I també ho és que per cada pas que fa el català el castellà en fa vint. Quan teníem quatre canals de televisió, dos en castellà i dos en català, en van arribar dos més en castellà. I dos més. I ara uns vint més gràcies a la implantació de la televisió digital terrestre.
Tot això no només té conseqüències en les arribades o en les desercions lingüístiques, en el nombre de parlants d’un idioma i de l’altre, tot això té un reflex també en l’acomodació, en la còpia, en el calc lingüístics. En la pèrdua de vitalitat del català a l’hora de mantenir estructures pròpies i a l’hora d’innovar, d’acceptar neologismes, de resistir o assumir les influències externes.
El català corre un seriós perill de dialectalització, d’esdevenir un patuès més del castellà. Feta la constatació, advertit el perill, el que no hauria de fer ningú és assumir-ne les conseqüències amb fatalitat, resignar-s’hi. Hi ha moltes maneres de combatre’n els símptomes. Per exemple, si parlem de polítiques públiques, incentivant totes aquelles iniciatives que serveixen per escampar usos i modes entre els joves, en tots els àmbits on s’expressen massivament.





dijous, 29 de gener del 2009

des de FAMPA

Us recomanem aquesta proposta, no només pel que té de solidari, sinó també per la qualitat de les intervencions. Especialment, pel que fa a la nostra llengua, si ens en canten i conten.

dimarts, 20 de gener del 2009

Trobada 2009

Dades a recordar:
Els treballs del Sambori s'han de lliurar abans del 30 de gener.
La rifa aban d'acabar febrer. Recordeu, també, que és necessari l'esforç de vendre les paperetes per tal de fer possible la trobada.

Un euro llavor de pau, Escola Valenciana


Escola Valenciana i la Unesco presenten una campanya adreçada al dret de l'educació dels infants de Gaza: Campanya Un euro llavor de pau.
Per seguir la notícia, clica ací


dilluns, 19 de gener del 2009

La dixi.


LA DIXI I LES CATEGORIES LÈXIQUES I GRAMATICALS

La dixi és una funció lingüística que permet establir una connexió directa entre l’enunciat, d’una banda, i els participants o les circumstàncies en què es produeix l’enunciació (o l’acte de parla), de l’altra, de tal manera que la interpretació d’un element díctic depèn precisament dels participants i de les circumstàncies de l’acte de parla.

En la llengua, a més de les unitats que tenen un valor bàsic conceptual, n’hi ha d’altres que hi actuen fonamentalment com a indicadors o mostradors, això és, en funció díctica. Les categories díctiques, des d’aquesta perspectiva, expressen distincions relacionades amb els participants en l’acte de parla, això és, amb l’emissor, que codifica i emet l’enunciat, i amb el receptor, que el rep i el descodifica (dixi de persona); amb l’estatus social amb què es presenten o es designen els interlocutors (dixi social); amb el moment en què es produeix l’acte de parla (dixi temporal), i amb l’espai en què se situen els interlocutors (dixi espacial).

La categoria gramatical de persona, realitzada en els pronoms personals, en els possessius i en els verbs finits, estableix distincions relacionades amb la dixi de persona i amb la dixi social. En una oració com ara Tu no pots anar-te’n, els pronoms tu i te, i la marca de segona persona del verb poder (la marca -s) són elements de la dixi de persona, ja que designen el receptor de l’acte de parla. També designen el receptor, però ara amb un valor afegit de dixi social, els pronoms personals i la marca verbal de persona en les oracions següents: Vostè no pot anar-se’n, No podeu anar-vos-en, vós.

La categoria gramatical de temps i molts dels adverbis de temps introdueixen distincions relacionades amb la dixi temporal. En l’oració Demà començarem les vacances, l’adverbi demà i la marca verbal de futur (la marca -re-) són díctics temporals, puix que fan referència a un temps posterior al moment de l’acte de parla.

Els demostratius i els adverbis de lloc, finalment, estableixen distincions relacionades amb la dixi espacial. En l’oració Aquest llibre, deixa’l allí, per exemple, el demostratiu aquest i l’adverbi allí són díctics espacials: el primer indica proximitat respecte a l’emissor i el segon, llunyania.

Un enunciat amb elements díctics sols pot ésser interpretat correctament en relació amb la situació enunciativa en la qual s’ha produït. Podem interpretar una nota del tipus Tornaré d’aquí a cinc minuts, per exemple, si la trobem a la porta del despatx d’una determinada persona i si, a més, indica el moment en què s’ha redactat (Ara són les 15.30 hores). No la podem interpretar, en canvi, si la trobem al terra d’una sala d’oficines (qui ha escrit la nota?) i sense cap indicació del moment de redacció (cinc minuts després de quin moment?)

Per trobar més informació, podeu anar ací

dijous, 15 de gener del 2009

Una de febles


Pronoms febles


PRONOMS FEBLES.

Els pronoms febles van sempre al costat del verb que complementen. Poden anar sols o combinats amb altres. Es col·loquen darrera el verb en infinitiu, gerundi i imperatiu. En els altres casos es posen davant. Quan es tracta de perífrasis verbals, la col·locació és opcional (però sempre aniran tots els pronoms junts, davant o darrera el verb):
Envieu-li per correu.
Me n’aniré demà
.

Hi ha pronoms febles invariables (les, li, ho, hi), però d’altres poden tenir dues, tres i fins a quatre formes diferents (me / ’m / em / m’ ).

FUNCIONS

1ª PERSONA: CD, CI
Sing.: me, m´, em, ´m
Plur.: nos, ens, ´ns
2ª PERSONA: CD, CI
Sing:te, t´, et, ´t
Plur:vos, us
3ªPERSONA::CD, ATRIB., CI.

Sing.: lo, l´, el, ´l, la, l´
li (hi) (CI)
Sing./Plur.: se, s´, es, ´s
Plur.: los, els, ´ls, les, los, els, ´ls
NEUTRE O INDETERMINAT: CD, ATRIB.
Sing./Plur.: ho

ADVERBIALS: CD,ATRIB., CRV,CC, CI, CPRED.
Sing./Plur.: en, n´, ne, ´n
hi

Els pronoms es poden posar darrera del verb quan acaba en consonant o semivocal; sempre se separen del verb amb un guionet (doneu-me). I s´apostrofen quan el verb acaba en vocal (dóna'm). Si no van apostrofades, se separen del verb amb un guionet (torna-hi).
També es poden posar davant del verb. Quan comença en consonant, s’escriuen separades del verb (ens renya) i, si comença per vocal, es poden apostrofar (m'agrada). Si no van apostrofades, s’escriuen separades del verb (ho accepta).

Si el verb acaba en semivocal, no s´apostrofen; sempre se separen del verb amb un guionet (preneu-lo).

Les formes me, nos, te, vos, se, lo, la, los, les, li, ho, ne, hi s’anomenen plenes.
Les formes ‘m, ‘ns, ‘t, us, ‘s, ‘l, ‘ls, ‘n s’anomenen reduïdes .
Les formes em, ens, et, es, el, els, en s’anomenen reforçades.
Les formes m’, t’, s’, l’, n’ s’anomenen elidides.

Es recomana escriure la forma plena se davant els verbs que comencen amb el so [s] escrit s o c:
Se celebra cada any.